Benifairó de la Valldigna en blanc i negre

- Textos: Francisco José Alberola Cuñat
- Idiomas: Catalán
- Formato: 33 x 25 cm
- Páginas: 152
- Fotografías: 212
- Impresión: 2 tintas
- Tapas: Duras
- ISBN: 978-84-944565-9-6


Más detalles

Este producto ya no está disponible

35,00 €

Añadir a mi wishlist

Más

Vaig nàixer ací l’11 de setembre del 1943. Però Benifairó no va ser la meua residència habitual. Quan vaig complir els dos anys, els meus pares es van traslladar a València i, des d’allí, m’enviaven de vacances a casa dels iaios. Els millors records d’infància i joventut els conserve d’aquesta etapa. I amb tot just 15 anys vaig trobar ací l’amor, un dia de Pasqua, a l’Estació. Conte açò perquè, de la meua primerenca afició per la fotografia, el meu precoç enamorament i tots aquells dies gaudint de la vida al poble, van anar sorgint centenars, potser milers de fotos, de les quals algunes estan en aquest llibre.

Fa quatre anys, repassant aquestes fotos, em va vindre la idea de crear a Facebook un grup anomenat Benifairó de la Valldigna. Amb una petició per als que volgueren formar-ne part: que buscaren en els àlbums o calaixos de casa seua, dels seus pares o avis, fotos antigues relacionades amb el nostre poble i les publicaren al seu compte de Facebook. A poc a poc, hem reunit més de 330 amics en aquest grup. Molts han col·laborat deixantnos veure fotos de la seua família o grups d’amics.

La intenció era aconseguir un fons de fotografies del Benifairó que va ser, i que tant ha canviat. Recuperar la memòria gràfica d’uns anys als quals encara hui podem posar nom i data. Perquè les generacions actuals i els nostres descendents coneguen els seus avantpassats, els costums, les festes, els llocs que han variat o transformat la seua arquitectura. En definitiva, la seua forma de viure.

Perquè em semblava interessant que, igual que jo venia fent fotos des dels anys 60, també a casa de la meua família hi havia fotos dels anys 20, i aquestes imatges em refrescaven records a punt de perdre’ls.

Estic convençut que hi ha molt de material gràfic a cada casa del poble. I desitge que aquest llibre, que conté una xicoteta selecció, servisca d’estímul perquè cada conciutadà valore la importància d’agrupar en un fons municipal aquestes fotos, per tal de documentarles, compartir-les i divulgar-les. Que busque i indague la seua procedència, que pregunte als seus majors què saben d’elles.

Ací tenim familiars que ja no hi són, lamentablement, amb nosaltres. Però són els que amb el seu treball van fer possible que gaudim hui de la nostra terra, la nostra llengua i la seua riquesa. Són els qui, en una època de molta necessitat, van fer el sacrifici d’anar o portar els seus fills a un fotògraf (Alzira, Carcaixent, Gandia...) perquè els feren un retrat. Els que es preocuparen que a l’escola arribés un fotògraf per fotografiar en grup o davant del “mapa d’Espanya”. Els qui, gràcies a ells, hui sabem qui eren de la mateixa generació, qui va ser el seu mestre o mestra, com era la nostra Banda l’Entusiasta, les festes de la «fireta», l’emissora Ràdio Valldigna de Benifairó, el teatre en el Patronat, l’ermita, els capellans que van passar per l’Església de Sant Joan Evangelista, els alcaldes i secretaris de l’Ajuntament, l’ambient del carrer durant un casament, una comunió o un bateig, la indumentària de les clavariesses, les processons, la rebuda d’una visita d’autoritats; on, qui i com jugava la nostra UE Benifairó... I tants temes que durant més de 100 anys han succeït. Rendim-los a tots aquest homenatge que es mereixen.

Sense oblidar un especialment estimat per a tots: el nostre PI REDÓ. Si hi havia un poble recognoscible per la seva imatge d’entrada aquest era Benifairó. Amb el seu pi centenari, l’Hospital Romero a la dreta i el magatzem LVP al fons. Poques localitats podien lluir una icona tan carismàtica en arribar a ella com el nostre poble amb aquests tres elements: natura i arquitectura. De generació en generació ací han estat donant la benvinguda.

A la seva ombra descansaven els cavalls i els llauradors.

Imaginem, salvant les distàncies, una Sevilla sense la Giralda, València sense el Micalet o París sense la Torre Eiffel.

Hem perdut per l’edat l’estimat Pi Redó i hem posat al seu “fill”, el qual cuidarem amb afecte. Tant de bo els altres dos elements es mantinguin com sempre, per no perdre aquesta emblemàtica visió de l’entrada a Benifairó de la Valldigna.

Francisco José Alberola Cuñat
València, 17 de juny del 2016